Avui es reivindiquen les lluites que van sorgir amb motiu de la batuda en un pub de Stonewall, als Estats Units, l’any 1969. Les manifestacions i aldarulls contra la repressió policial cap al col.lectiu van ser l’inici d’un punt d’inflexió fins l’actualitat. Aquest any ens trobem en el context de la pandèmia, amb un augment de l’aïllament i violència que suposa el confinament pel col.lectiu LGTBI i en entorns familiars hostils a la nostra condició. A nivell internacional, no podem obviar la resposta que ha sorgit contra un altre acte de política criminal racista als Estats Units, que afecta a la vegada a gran part de la comunitat lgtbi i que també existeix a Europa.

 

Avui celebrem i reivindiquem les lluites del col·lectiu LGTBI fent una mirada al nostre passat i posant el focus en el nostre futur, en un camí per l’alliberament que no és precisament lineal ni homogeni arreu del món i que té avanços i reculades. I s’ha d’entendre que la lluita pels nostres drets no està separada ni aïllada d’altres lluites per l’emancipació social, ja que com a col.lectiu també estem atravessades per la resta d’opressions com la classe social, l’origen, el gènere, etc. amb diferents experiències vitals tot i pertànyer al mateix col.lectiu.

 

La criminalització de la diversitat LGTBI segueix vigent avui en dia, amb major o menor recolzament institucional. Ens trobem en un context afavoridor d’agressions lgtbifòbiques, d’impunitat i invisibilitat, on hi ha d’haver un treball constant en tots els àmbits públics i socials. L’aliança entre capitalisme i patriarcat ha permès la supervivència i l’exacerbació de tots dos sistemes de dominació, així com la jerarquització dintre del propi col.lectiu dels homes homosexuals sobre la resta de dones no heterosexuals i persones trans.

 

Gran part de la violència envers les persones LGTBI es reflexa en la invisibilitat a la que ens veiem sotmeses, i al negar la nostra existència se’ns nega qualsevol tipus de dret. Hem de recordar que la igualtat legal és un pas imprescindible però no suficient per a la igualtat real si no és promou. I malauradament, la situació d’agressions lgtbifòbiques segueix molt present, sobretot en un context actual on les forces retrògrades i d’extrema dreta arreu d’Europa criminalitzen i qüestionen la nostra existència.

 

Aquesta violència s’alimenta de la desigualtat que pateix el col·lectiu i comporta en molts casos ostracisme i invisibilitat per desviar-se de la heteronormativitat (com el fet que el 72% del col.lectiu confessa tornar a l’armari cada dia al seu lloc de treball), on l’exemple més visible és el col·lectiu trans. L’Agència Europea de Drets Fonamentals de la UE, en la major enquesta a nivell europeu, reflexa que dins de l’assetjament que pateix el col.lectiu, la violència i discriminació és notablement superior envers el col.lectiu trans. És per això que, com no som precisament alienes a les retallades socials ni a la violència institucional i social que patim, ja que la nostra existència sempre està al marge de la normativitat social, fa que totes les lluites pel part de la nostra lluita en el camí de l’emancipació.

 

Encara queden molts reptes, entre d’altres: la manca de reconeixement de sol·licitants d’asil LGTBI, ja que encara no es reconeix el context coercitiu i perillós per la pròpia integritat com un dels motius per fugir del país, així com el bullying lgtbifòbic i l’alarma de casos de suïcidi en l’àmbit educatiu. És imprescindible posar èmfasi en l’etapa educativa per començar a defensar els drets del col·lectiu.

 

La lluita pels drets LGTBI forma part de la lluita integral contra el sistema patriarcal. Per tot això, només des de la pràctica feminista i de classe serem capaces de construir una societat on cap persona quedi exclosa, on totes siguem iguals i on no haguem de ser valentes per poder existir.

 

 

Secretaria de Feminisme del PSUC viu
Comitè Executiu del PSUC viu
Comissió Permanent de la JSUC

 

Barcelona, 28 de juny de 2020

 

 

Leave a Comment