Hem de lamentar la mort de l’estimat camarada Leopoldo Espuny, demà a les 13h al Tanatori de les Corts farem el seu comiat.
A continuació reproduïm un text escrit pel camarada Higinio Polo.
De vegades, els dies de primavera ens porten la sacsejada de les emocions imprevistes, cruels, que ens arrabassen una part de la vida compartida i ens deixen les ombres del desassossec irremeiable però també dels dies lluminosos que segueixen deixant el record de les lluites obreres sota el franquisme, d’aquesta llarga marxa proletària que, des de la Comuna, va seguir en la revolució bolxevic, en la lluita antifeixista, en la construcció d’una cultura democràtica que ens fes millors i en l’univers fratern en què va germinar el fruit delicat de la llibertat. Ha mort Leopoldo Espuny, carregat d’aquesta dignitat de les lluites obreres, del costum ardent d’acompanyar totes les causes justes, com si ell mateix ens digués de la seva vida: aquest llibre acaba aquí.
Leopoldo Espuny, nascut el 1940, va ingressar al PSUC, el partit dels comunistes catalans, en els temps durs del franquisme, als anys seixanta, amb vint-i-tres anys, quan les detencions i les tortures a les comissaries de la policia política eren la moneda habitual utilitzada pels esbirros de la dictadura per intentar aturar les mans càlides de la llibertat. Va ser detingut en nombroses ocasions, enviat quatre vegades a la presó, jutjat pels tribunals indignes al servei d’un règim sinistre. Espuny va ser un dirigent estudiantil comunista mentre va estar a la universitat, sempre disposat a enderrocar els murs de la por, sempre present en totes les iniciatives de lluita contra la dictadura que es teixien en aquesta Barcelona dels anys seixanta que volia deixar enrere els anys de terror i sang dels corretjams falangistes i començar a construir la llibertat. En la celebració del 1r de Maig de 1967 (per posar un exemple entre tants), el PSUC i les naixents comissions obreres van convocar a una manifestació a Torre Baró, al districte obrer barceloní de Nou Barris. A la manifestació van ser detingudes més de cent persones, Leopoldo Espuny entre elles: va ser maltractat a comissaria, i jutjat dos anys després davant el TOP (el Tribunal d’Ordre Públic franquista), defensat per Solé Barberà. Aquesta defensa va ser recordada durant molt de temps: Espuny havia declarat (com a estratègia de defensa, seguint la consigna del PSUC que “calia negar l’evidència”) que havia tingut coneixement a París de la manifestació convocada per Comissions Obreres llegint el diari Le Monde, extrem que el fiscal franquista va pretendre desmuntar, trobant-se amb que Solé Barberà va esgrimir davant el tribunal que ell també era lector d’aquest diari francès i que fins i tot havia guardat aquesta notícia: va obrir una carpeta i va simular traduir d’un inexistent retall de diari, detenint-se davant la suposada dificultat del text, i concloent: “Els obrers es reuniran a Barcelona, a Torre Baró.” El veterà Solé Barberà arribaria a ser l’advocat que més detinguts va defensar davant del Tribunal d’Ordre Públic franquista.
Aquests van ser els mitjans, l’escola, on va créixer Leopoldo Espuny: en la memòria dels vençuts en la guerra civil, com era el propi Solé Barberà; en els relats de la resistència obrera davant la ignomínia, a la pacient i constant lluita dels humiliats per recuperar la llibertat, per preservar el foc del socialisme perseguit, en l’esperança republicana que escampaven els homes i dones comunistes que eren capaços de enfrontar-se a l’odi i a les presons. Espuny també seria empresonat: a la presó Model durant les protestes pel consell de guerra de Burgos, i a Carabanchel, en diverses ocasions. Després d’acabar la universitat, ja advocat, Espuny va treballar en el bufet de Lluís Salvadores, acudint a tots els casos que necessitaven assessorament, ajuda, defensa jurídica, aconsellant en convenis i en lluites obreres, construint les paraules que els obrers pugnaven per fer arribar als empresaris sense escrúpols i als tribunals franquistes, escrivint recursos, perforant codis, examinat les lleis feixistes per trobar el tremolor de la justícia. De vegades, directament; en altres ocasions, a través de la col·laboració amb els altres advocats del PSUC, en totes les grans vagues sota el franquisme va estar present Espuny, en la de la Maquinista Terrestre i Marítima, en Harry Walker, a SEAT, a la Tèrmica, al Baix Llobregat; portant les paraules del PSUC, de les Comissions Obreres. Avui pot semblar increïble, però en els anys de plom del feixisme, només tres despatxos d’advocats de Barcelona acceptaven defensar obrers: els d’Antoni Cuenca, Francesc Casares i Josep Solé Barberà. Leopoldo Espuny pertanyia a aquesta estirp: d’entre els milers d’advocats, només els més dignes, els més valents, van acceptar la raó i la dignitat davant dels diners i la posició social.
Durant l’estat d’excepció de 1969, en les protestes pel consell de guerra de Burgos, en les manifestacions per la detenció dels dirigents de Comissions Obreres i en el procés 1.001, en la solidaritat amb els treballadors xilens davant el cop d’Estat de Pinochet, en l’alè a la revolució dels clavells portuguesa, en la solidaritat amb Vietnam, en la formació de l’Assemblea de Catalunya i de la Junta Democràtica, en els dies tristos de la matança dels advocats d’Atocha, a tots aquests moments va estar present Espuny, perquè sempre va ser un dels nostres.
Ja a la transició política, després de la dictadura, Espuny va participar en la creació del Gabinet Jurídic de les Comissions Obreres de Barcelona, que, més tard, és convertiria en el gabinet de la CONC, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, i del qual va arribar a ser responsable, on van recalar la major part dels advocats que havíen encapçalat la resistència al franquisme. Aquells advocats van treballar nit i dia per foradar els murs del feixisme. Espuny va ser amic, company, camarada d’altres inoblidables lletrats que sempre van estar al servei dels treballadors, com Josep Solé Barberà o Lluís Salvadores, que van saber teixir la xarxa de la solidaritat als temps ombrívols del feixisme, com Ascensió Solé, Lola Hurtado, Rafael Senra, Enric Leira, Lluís Salvadores, Josep Solé Barberà, Albert Fina, Conxita Fernández, Montserrat Avilés, i tants d’altres.
Principio del formularioEn els dies del cop d’Estat de Tejero, quan tants personatges polítics rellevants d’aquests anys es van ocultar davant la por del retorn a la dictadura, Espuny va estar en els locals de Comissions Obreres del carrer Padilla, col·laborant amb l’organització de la vaga general que s’havia convocat, disposat a enfrontar-se de nou al feixisme, mentre els tancs de la infàmia recorrien els carrers de València, l’extrema dreta patrullava per ciutats espanyoles, i, a Barcelona, un Jordi Pujol pendent de la televisió, exigia la desconvocatòria de la vaga general convocada per Comissions Obreres per combatre el cop amb el ridícul argument que, si el cop militar triomfava, la vaga hauria estat inútil, i, si fracassava, la convocatòria es revelaria inadequada.
En Viejo tango en carnaval, llibre que Espuny va publicar el 2013, es troben els dies de la dictadura i de la transició que ell va viure en primera línia, intentant examinar les petjades dels errors i recuperant el record dels dies mutilats pel feixisme. Amb les paraules de Neruda, Espuny va ser “adversario del malvado y muro del frenético”; va ser un militant comunista durant tota la seva vida, un membre de la internacional, un advocat solidari dels humils, un home entestat a tancar el carreró de les misèries.
Fins sempre.