Avui, 17 de maig, celebrem el Dia contra la LGTBIfòbia amb motiu de la despatologització de l’homosexualitat, per part de l’Organització Mundial de la Salut, el 1989.
La criminalització de la diversitat LGTBI segueix vigent avui en dia, amb major o menor recolzament institucional. Hem d’entendre que els èxits en la lluita no tenen sempre un caràcter evolutiu i estable, sinó que ens trobem amb etapes de retrocés, en un context afavoridor d’agressions lgtbifòbiques, d’impunitat i invisibilitat, si no hi ha un treball constant en tots els àmbits públics i socials.
Gran part de la violència envers les persones LGTBI es reflexa en la invisibilitat a la qual ens veiem sotmeses, i si se’ns nega la nostra existència se’ns nega qualsevol tipus de dret (no hem d’oblidar que segueix sent il·legal en uns 70 països). A Espanya seguim sense tenir una llei estatal, en un context d’augment del discurs d’odi i agressions cap al col·lectiu. A Catalunya, tot i que es va aprovar una llei contra la lgtbifòbia el 2014, la seva implementació dista molt de la desitjada, perquè tenim una realitat social molt més endarrerida que impregna les pròpies institucions que apliquen les lleis. Hem de recordar que la igualtat legal és un pas imprescindible però no suficient per a la igualtat real si no és promou. I, malauradament, la situació d’agressions lgtbifòbiques segueix molt present: tenim com exemple l’augment d’agressions verbals, físiques, assetjaments i vexacions a persones LGTBI, amb especial atenció a la greu situació de les persones trans pel que fa a la violència, ostracisme i patologització de la seva condició. Hem de tenir en compte que la discriminació s’agreuja amb altres elements com la ètnia, el gènere, la condició social, viure en entorns rurals… Així, dins del mateix
col·lectiu es donen situacions diferents, i el masclisme i la visibilitat de l’home cishomonormatiu per sobre de la resta de col·lectius segueix molt present.
El fet que l’Estat espanyol hagi baixat en la posició europea respecte la situació dels drets de les persones LGTBI és un reflex dels efectes que tenen les polítiques institucionals, tant per acció com per inacció, sobre la vida del col·lectiu. Reclamem una llei estatal d’Igualtat LGTBI, així com un règim de sancions funcional en el compliment de l’esmentada llei catalana de 2014.
Aquesta violència s’alimenta de la desigualtat que pateix el col·lectiu i comporta, en molts casos, una exclusió no només en l’àmbit social per desviar-se de l’heteronormativitat, sinó també a l’àmbit laboral, on l’exemple més visible és el col·lectiu trans. La patologització de la condició trans segueix molt present amb l’estigma negatiu que suposa pel col·lectiu. On podem trobar més exemples és a l’àmbit sanitari, tot i que s’estan fent modificacions gràcies a les reivindicacions socials; també hi ha contribuït el fet que l’OMS hagi eliminat la transsexualitat de la llista de malalties mentals.
En l’àmbit educatiu, els casos de suïcidi a causa de l’assetjament escolar per no encaixar en els paràmetres heteronormatius segueix sense tenir la importància que es mereix. És imprescindible posar èmfasi en l’etapa educativa per començar a defensar els drets del col·lectiu LGTBI, i en això les institucions i el propi professorat ha de tenir un rol ineludible per implementar de forma efectiva tota la sèrie de normativa que s’està desenvolupant.
La lluita pels drets LGTBI forma part de la lluita integral contra el sistema capitalista i patriarcal. Per tots aquests motius, des del PSUC viu i la JSUC – Joventut Comunista seguim lluitant i manifestant-nos als carrers contra totes les formes de violència lgtbifòbica, i per la lluita que ens queda per aconseguir el veritable reconeixement de la diversitat i viure en igualtat sense discriminació de cap tipus.
Comitè Executiu del PSUC viu
Comissió Permanent de la JSUC
Barcelona, 17 de maig de 2020