Resolució General de la Jornada sobre crisi ecològica del PSUC viu del 19 de juny de 2021
Fa anys que sentim parlar de crisi econòmica: després de la sotragada de 2008, la pandèmia ha tornat a crear la tempesta perfecta. La marea afavoreix els privatitzadors, els especuladors i els peixos grossos del capitalisme, mentre que nosaltres, els i les treballadores, hem de navegar com bonament podem, sovint contracorrent. I és que la normalitat de la que tant parlàvem durant el confinament pandèmic no era tan normal: no podem restar passives davant la desigualtat creixent, el neocolonialisme o l’explotació fins a l’extenuació dels recursos naturals.
Però hi ha una altra crisi que ja tenim a sobre fa temps, però que és més invisible i sigil·losa: la crisi ecològica. Moltes vegades ens quedem al llindar del debat i parlem només de l’escalfament global —que no és poc: des de 1950, la temperatura mitjana ha pujat 1,7 ºC a Catalunya—, però hi ha moltes més variables que entren en joc i s’interrelacionen. I totes són clau per al futur de la vida: la vida de la classe treballadora i la vida dels ecosistemes del planeta.
Per tant, no hi podem passar de puntetes. Cal que abordem i posem remei al problema de la contaminació, que cada any és la causa de 600 morts només a la ciutat de Barcelona; cal que revertim la pèrdua de biodiversitat, perquè té un impacte enorme en els nostres ecosistemes, aquí i arreu del món; cal que repensem el model productiu, tant a nivell industrial com a nivell agroalimentari, per tendir a la sobirania i a la producció sostenible i escalada, segons les necessitats de la població i no segons la fam insadollable de beneficis del capitalisme. Ens cal planificar i ordenar la transició energètica, perquè sigui justa i tingui en compte els equilibris territorials; ens cal abordar la qüestió de l’aigua, perquè un bé de primera necessitat per a la vida hauria d’estar sota gestió pública; i també ens cal garantir el dret a la mobilitat sense renunciar a la sostenibilitat i a alternatives que s’ajustin a cada racó de Catalunya.
Tot això s’ha de fer amb la classe treballadora com a protagonista i impulsora de les transicions i transformacions necessàries. Tal i com ens ha demostrat la pandèmia, som les que sustentem el món dia rere dia, però en canvi aquest sistema amb prou feines ens permet sustentar la vida. Si volem fer front a la crisi ecològica, econòmica i social, ens cal deixar enrere la precarietat, l’atur i la falta de perspectives vitals.
Per això cal imaginar el camí cap al socialisme, que tingui en compte les necessitats de les persones i alhora tingui en compte els límits del planeta. Es tracta de reimaginar la vida, de reequilibrar la balança, de repensar el territori. Perquè, al capdavall, el que hem de posar al centre és la vida: una vida digna per a la majoria, amb treball de qualitat i que fomenti la sostenibilitat i el benestar mediambiental i humà. Perquè no podrem aconseguir mai aquesta vida digna si no posem fil a l’agulla per tal que la transició es faci a base de diàleg, fomenti la conscienciació i estigui atravessada per l’eix de classe.
I és que la consigna “socialisme o barbàrie” es torna més urgent que mai. Davant la fi del petroli, l’augment de refugiades climàtiques i d’altres daltabaixos directament relacionats amb la crisi ecològica, hem de lluitar per liderar la transició cap a un model socialment just. El col·lapse no ens farà necessàriament millors si no canviem de sistema, perquè el capitalisme ja ha demostrat que ens aboca a la barbàrie.
Així, defensem que el futur de la humanitat, de totes nosaltres i de les que vindran, només serà possible amb un sistema que dugui a terme una planificació democràtica de l’economia en tots els àmbits i que no deixi a ningú enrere. Tenim nombrosos reptes per endavant, i els propers anys seran vitals per definir l’alternativa. Encara hi som a temps, però no podem perdre ni un minut. El temps per actuar i lluitar és ara, i els i les comunistes volem lliurar aquesta batalla.
Sembrem vida!