Manifest del PSUC viu i la JSUC davant el 25N,
Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones
Avui, més que mai, ha arribat l’hora que la vergonya canviï de bàndol. Han estat segles d’un silenci imposat enfront de la infinitat de formes de violència masclista: física, psicològica, sexual, econòmica, institucional, simbòlica. Violències masclistes que han estat una eina de control, un mecanisme per a mantenir-nos submises i subordinades. Arribant a normalitzar pràctiques que se situen fora dels drets humans, com és la prostitució, una de les màximes violències que pateixen les dones. Per això ens han ensenyat a callar, a tenir por, a sentir vergonya, per això ens han ensenyat que la nostra paraula no té credibilitat, que d’alçar-la seria qüestionada i tindria conseqüències, perquè el silenci és necessari per a mantenir la violència.
No obstant això, els casos de dones que s’han rebel·lat contra aquest silenci imposat nodreixen tota la nostra història. Ana Orantes va denunciar en 1997 en una entrevista en Canal Sud la violència que va exercir el seu ex-marit al llarg de la seva vida contra ella, el seu cas va canviar la manera d’abordar la violència de gènere a Espanya; el recent cas de la francesa Gisèle Pelicot, a qui el seu marit va drogar durant més de deu anys perquè altres homes la violessin, hi ha més de cinquanta acusats en la banqueta, el seu gest de no ocultar la seva cara o la seva identitat apel·lant al fet que la vergonya l’han de sentir uns altres és d’una magnitud encara per quantificar.
Des que sabem que allò personal és polític, les dones i el moviment feminista hem tractat de derrocar al patriarcat i assenyalar als que exerceixen la violència de gènere, també als quals la toleren i a institucions, com la judicial o els mitjans de comunicació, que han disculpat i tapat aquesta violència o han situat a les dones com a responsables per la seva conducta, o pels seus desitjos de llibertat.
Estem mostrant que la violència sexual és estructural, és un problema persistent i global contra les dones, present fins i tot en societats que formalment són igualitàries, i que limita la capacitat de les dones per a prendre possessió dels espais públics, o reservats històricament a ells, impedint-nos fer ús ple de la nostra llibertat, limitant la nostra capacitat de participar social i políticament. I estan demostrant també que el silenci de les dones és cada vegada menys opció, que la por ha remès, que agermana jo sí que et crec, i que és possible i necessari construir espais segurs on l’expliquem, el punible i el reprotxable. Amb totes elles estem, acompanyant-nos en defensa de la llibertat i en l’assenyalament dels qui exerceixen violències masclistes i les estructures que les permeten, reprodueixen i perpetuen.
El protagonisme també és col·lectiu, el moviment feminista amb la seva capacitat d’unitat i defensa de les dones està fent possible que les dones deixem de sentir-nos avergonyides o responsables de la situació de violència masclista, i ha elevat les nostres realitats violentes a emergència col·lectiva. Amb el feminisme com a eina, hem pogut posar de manifest que la forma en què s’han format històricament les relacions sexuals i afectives entre homes i dones està marcada pel poder, la desigualtat i, des de sempre, pel silenci. No són relacions problemàtiques sense raó, sinó que responen a patrons estructurals profundament arrelats.
Des del 25 de novembre de 2023 han estat assassinades 46 dones i 10 nens i nenes han estat assassinades per a causar dolor a les seves mares en el que es coneix com a violència vicària. 29 nens i nenes han quedat orfes. Al llarg d’aquests 12 mesos hem conegut l’horror de les dones afganeses, abandonades a la seva sort per potències neo-colonitzadores, les dones palestines que sofreixen l’horror d’un genocidi sent assassinades, torturades i violades. Libaneses i ucraïneses que també sofreixen la guerra i les seves terribles conseqüències, les dones sahrauís abandonades pel PSOE a les quals ja ni concedeixen asil. Així com les milions de dones que sofreixen l’asfíxia dels bloquejos econòmics orquestrats per l’imperialisme dels EUA, que dificulten a les dones cubanes o veneçolanes.
Milions de dones a tot el món sortim als carrers per a exigir als governs que acabin amb les guerres, amb la cultura del militarisme i de la guerra, les armes i la violència que només porta mort i destrucció i en les quals les dones, com sempre, ens emportem el doble de violència en ser considerades un botí de guerra.
És comprensible que ens sentim aclaparades davant la magnitud de les violències, el seu número, la seva constància, la seva omnipresència, i caiguem a pensar que res ha canviat. El que ocorre és que el patriarcat ha demostrat una notable capacitat per a adaptar-se al llarg del temps, transformant-se segons els contextos socials, polítics i econòmics. Encara que algunes estructures de poder han canviat, el patriarcat es reinventa constantment, adoptant noves formes per a mantenir les desigualtats. Com l’ona reaccionària que recorre el món, profundament misògina i obertament antifeminista.
Enfront de la reacció, enfront de les violències masclistes, enfront de l’individualisme descarnat d’un sistema capitalista que fa aigües, més feminisme. Més feminisme perquè vam venir a canviar-ho tot, vam venir a demolir privilegis, a derrocar estructures, a crear un món millor, sense violències contra les dones.
Des del PSUC viu i la JSUC fem una crida a les dones perquè acudeixin a les manifestacions convocades pel moviment feminista aquest 25 de novembre i demostrem que estem disposades al fer que QUE LA VERGONYA CANVIÏ DE BÀNDOL.
Comitè Executiu del PSUC viu
Comissió Permanent de la JSUC-Joventut Comunista